Y aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando

Sempre he sabut que més tard o més prompte arribaria aquest moment, i que hauria de dedicar-vos unes paraules amb el cor a la mà. Al mateix temps he desitjat que aquest moment no el visquérem, que fórem un conte al qual no haguera d’escriure-li cap final nostàlgic. Que aquests cinc anys es repetiren en bucle i mai haver de soltar-vos de la mà.

En tot aquest temps m’he adonat que no hi ha cosa més bonica que veure-vos créixer i saber que una part de mi, encara que siga xicoteta, la portareu en el cor. Creieu-me si vos dic que això fa que valguen la pena tots els esforços.

Qui m’havia de dir que acabaria obrint-me en canal a unes xiquetes que em guanyen en tan sols un somriure. Qui anava a saber que aconseguiríeu que el rellotge fóra més ràpid quan estem juntes, que teníeu el poder de convertir-me en una xiqueta més i que podríeu arribar a omplir-me el cor amb tan poc. Us promet que mai oblidaré les vostres caretes d’il·lusió a mesura que corríeu descoordinades cap a mi, un dissabte de 2017, amb l’estómac fet un nus pels nervis i sense adonar-me que aquella anava a ser una de les millors decisions que havia pres en molt de temps.

Done gràcies a totes les circumstàncies que van fer que ens triarem, perquè he viscut aquesta experiència de la forma més plena que es pot viure i vos he estimat, estime i estimaré d’una forma molt diferent de la que estime a la resta de gent del meu voltant. Heu aconseguit que puga anar amb el cap ben alt i aplegue a estar orgullosa del paper que he tingut en les vostres vides. Malgrat que hauria de ser jo l’encarregada d’ensenyar-vos, heu sigut vosaltres les que m’heu donat lliçons que no s’aprenen en l’escola, de les que cap adult amb la millor formació sabria transmetre, i a més a més les duc ben gravades dins de mi.

Feu que puga parlar dels Juniors com un lloc excepcional i màgic, on pareix que siga impossible explicar-li a algú de fora per què fem el que fem, per quina estranya raó dediquem gran part del nostre temps a preparar coses per a xiquets, per què deixem de costat altres plans per anar al pati de Sant Josep a menjar-se un entrepà un divendres a la nit i decidim passar-se mig estiu pintant cartells i preparant reunions. La veritat que sona difícil d’entendre, però estic segura que tots aquells que pregunten no han vist els ulls d’un xiquet brillant d’il·lusió per un joc que has preparat, o no han sentit l’orgull i satisfacció de veure un pati ple de gent gaudint d’una activitat en la qual t’has deixat la pell, ni tampoc coneixen la fantàstica família que hem aconseguit formar. La realitat és que no hi ha res en el món comparable a aquestes sensacions que sentim tots els que pensem que Sant Josep és molt més que un pati o una parròquia; tots els que trobem en Sant Josep un espai on hem crescut personalment i és l’escenari de molts dels records que ens dibuixen un somriure a la cara.

Reconec que aquesta experiència la puc escriure amb llàgrimes als ulls perquè he tingut la grandíssima sort de comptar amb altres educadors que s’han convertit en família, els causants de que no coste tant renunciar a altres plans per anar a preparar al nostre pati i que la seua ment valdria tots els diners del mon perquè està plena d’idees meravelloses. Persones que eren desconegudes fa cinc anys i que ara donaria el que fora per preservar la seua amistat sempre, i amistats que ja eren fortes ara són indestructibles.
Als educadors, també ens guien els nostres coordinadors. Ells ens motiven quan estem començant a perdre el nord i ens recorden que tot l’esforç que fem val la pena. He de dir que sense ells no tindríem la formació que tenim actualment i que la seua tasca hauria d’estar més reconeguda. Gràcies de tot cor, perquè sense vosaltres res del que hem aconseguit hauria segut possible.

Espere Akashi que passen els anys i us recordeu de tot el que vau córrer al pati de Sant Josep, de la quantitat de llocs a la natura que vam fer nostres, de les bromes que només entenem dins de l’equip, d’haver-me tret de les caselles alguna volta que altra i recordar-ho rient. També de les confessions a les nits de campament, d’haver sigut llar quan es trobàvem lluny de casa i haver fet servir una abraçada com el millor abric.

Confie que porteu la vostra felicitat per bandera, que estigueu orgulloses de l’equip que hem anat construint i que us allunyeu de tot allò que us puga fer mal.
Però sobretot, espere que en fer-se grans sapigueu qui sou, que no us oblideu d’on veniu i que poseu en pràctica tot el que heu aprés per a ser millors persones. Al cap i a la fi la bondat de les persones és el que preval quan passen els anys, i vos assegure que vosaltres despreneu llum allí per on passeu.

Però en realitat sempre hem sigut un poc diferents, no? Així que us propose trencar el prototip de conte comú, que sí que puga ser una història en bucle i que no ens faça falta posar-li punt final a aquest camí. Com diu una cançó “Y aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando”.

Ara és quan hem de demostrar que aquesta història va molt més enllà d’una panyoleta, que ens volem de veritat i que tot aquest temps ha valgut la pena.

Així que, torneu a elegir-me, per favor, per a tornar a viure, per tornar a escriure la nostra història; que jo sempre us elegiré per davant de tot.

Sempre Akashi, gràcies per fer-me tan feliç.  #NoAkashiNoParty