L’adeu més bonic

Mai ens ha importat on ni com, sempre qui, sempre juntes. Acabem aquest viatge com no ens hauríem imaginat ninguna,  però com vosaltres, de la manera més especial. Si alguna cosa hem aprés durant aquesta experiència és a viure com si fos l’últim dia, hui estem ací però qui sap demà on podem trobar-nos.

La paraula que escull per descriure aquests cinc anys és gràcies. Gràcies per haver-me deixat madurar amb vosaltres, per compartir tot allò que vos angoixa amb mi, per contagiar-me tots els vostres riures, i per tantes coses… però sobretot gràcies per haver-me fet veure el bonic que és viure. Ara que vos tinc amb mi, vos demanaria que feu que pare el temps per tornar a cada campament, a cada estona, a cada moment. A més a més, si oblideu el camí, recordeu, que un dia vam estar ací i no ens va faltar res.

Sou el reflex de família, unió i complicitat i jo només puc sentir que orgull per haver viscut en primera persona com heu crescut i en qui s’heu convertit. Sempre he pensat que no és el pas del temps qui ens porta a créixer, sinó que són els cors, i m’agradaria que em creguéreu si us dic que el vostre és ben gran. Des que vos vaig vore per primera vegada ja fa cinc anys ho vaig saber, de seguida em vaig adonar de les ganes que teníeu de mostrar al món lo valuoses que sou en tot allò que feu i d’aplicar el vostre lema de la felicitat per bandera.

Sou futur i alegria seguint el pas dels anys. Quina sort he tingut de compartir la meua etapa de monitora amb vosaltres. M’heu fet riure fins a acabar plorant per no poder contindre les rialles en les vostres versions de “Funabashi es lo mejoooor” acompanyat amb un ball contemporani. A més a més, heu demostrat ser artistes talentoses, excel·lents competidores, reines dels xistes, capaces d’extraure les millors reflexions de qualsevol reunió o tema a tractar, expertes en resoldre conflictes (tant de bo tots els que hi ha al món foren com els vostres) però sobretot heu demostrat ser persones educades i respectuoses, que ho donen tot per qualsevol i que saben buscar la felicitat en les xicotetes coses. A mesura que aneu fent-se majors se n’adonareu que allò important a la vida és estar feliç, i jo al vostre costat ho sóc molt.

Aitana, Àngela, Ángela, Ángela, Ariadne, Claudia, Maria, Neus, Randa: el que jo vull és cantar, riure, ballar i viure, plenar el cor de sentiments conjunts mentre a fora el món compartiré amb tu, i viure fins que ens falte l’aire units pels records dels dies tots junts.

Sóc María, monitora de l’equip Funabashi i el millor d’haver compartit cinc anys amb elles ha segut poder descobrir la que s’ha convertit en la meua segona família. Gràcies de tot cor i fins sempre Funabashi, vos estime un fum, la vostra monitora,

María Lliso Ferri.