Una història que mai no acaba

Ara mateix podria escriure pàgines i pàgines sobre per què aquests últims cinc anys de Juniors sempre seran especials per a mi, i probablement no acabaria mai, però en el fons sé que no sols vaig a trobar a faltar penjar-me una vella panyoleta al coll cada cap de setmana amb tot el que allò comporta, sinó eixa combinació entre el lloc, el moment perfecte i totes i cada una de les persones increïbles que han fet que tots aquests anys hagen sigut inoblidables. Dins d’allò inoblidable estàs tu.

Aquests últims anys han sigut com un viatge en tren. Sabia que es feia curt el trajecte, però ara, a l’última estació, me n’adone que tinc moltíssimes raons per les que vaig a trobar-ho tot a faltar i, si pogués tornar enrere de nou, tornaria a comprar aquell mateix bitllet per repetir, sense canviar ni un mínim detall, tot allò que he viscut a aquesta aventura, de principi a fi.

El dia que va començar aquest viatge, van ser molts els que van pujar amb mi al tren i, junt a tots aquells que han estat fins el final, han acabat demostrant-me que res succeeix per casualitat, sinó que, en el fons, les coses tenen el seu pla secret. I eixe pla va ser la millor ruta que vaig poder elegir.

Durant aquest viatge de cinc anys també hem tingut que aguantar els crits de gent que des de l’andana ens deia que baixarem d’aquell tren, que no mereixia la pena, però el que no saben és que jo vaig tindre la sort de viatjar amb un vagó en classe preferent amb passatgers increïbles que han fet d’aquest viatge tota una aventura.

El meu viatge ha anat capitanejat per tres persones, experts maquinistes que duien el tren en la millor direcció i velocitat que podrien. Manolo, Ibáñez i Sol, gràcies infinites per ajudar-nos en tot durant aquest viatge, per saber quan accelerar i quan frenar i per ensenyar-nos que el que de veritat importa està en les xicotetes coses, vos estic molt agraïda.

En un dels vagons més grans van pujar també amb mi els revisors, uns revisors de somriures que han estat al peu del canyó, sempre atents per si hi havia alguna averia, xicoteta fuga o si la via semblava impossible per continuar endavant. Elles sempre estaven ahi per a que aquest viatge fora senzill, entretingut i el més divertit. Gràcies a elles aquest viatge, que ja era increïble, ho ha sigut encara més. Julia, gràcies per ser la meua còmplice en totes les meues bogeries i per fer que formés part de les teues, per eixa complicitat tant nostra i per fer que cada moment fora especial amb tu. Anna, gràcies per fer-me riure fins que em feia mal la panxa inclús als pitjors moments, per sempre apuntar-te fins a un bombardeig i per fer que m’unira amb tu sense pensar-ho. Maria, gràcies per ser la persona més dolça que conec, per compartir eixa dolçor amb mi, per omplir-me de força quan pensava que no podia més i per oferir-me sempre el teu muscle. Celia, gràcies per ser la calma en meitat de la tempestat i per tindre la capacitat de transformar les coses difícils en el més senzill del món. Cris, gràcies per ensenyar-me que amb ganes i esforç tot es pot, per traure temps d’on no hi havia i encara així aconseguir traure’ns un somriure a totes. Per tot açò i més gràcies per tant, sempre P&R.

El meu vagó, de cinc anys d’antiguitat anomenat ara Mascletà sempre ha sigut el vagó més replet de tot el meu viatge. Tant particular, tan únic, i malgrat la pluja, la boira o  la tempesta, ha continuat fins el final del trajecte sempre d’una peça, sempre tot un bloc unit. Gràcies Ainhoa, Alberto, Anna, Borja, Celia, Cris, Esther, Inés, Joan, Kiko, Manolet, Maria, Melen, Miguel, Muste, Otero, Pau, Paula, Sam, Sarita, Teresa, Victor i Julia. Sense tots vosaltres aquest viatge no haguera sigut ni la meitat de bo de lo que ha sigut. Gràcies per aportar cadascú el millor de vosaltres, per tot el temps i dedicació, per fer que amb vosaltres em sentira com a casa, no podria haver trobat millors companys de viatge.

En aquest viatge també he tingut un company de seient, la companyia més propera durant aquests cinc anys. Gràcies Miguel per animar-me des del principi a que pujara a aquest tren, per ser el meu pilar fonamental en aquest viatge i per fer d’aquests cinc anys un dels millors moments viscuts. Per fer-me sentir que podia comptar amb tu en qualsevol moment, lloc i situació. Per fer-me gaudir com una xiqueta més i per ensenyar-me que amb rialles i humor tot és millor. Per ajudar-me en absolutament tot el que podies i més, per ensenyar-me el vertader significat d’equip, i sobretot de doblet. Perquè no he pogut tindre més sort amb tu i perquè no saps com d’agraïda estic d’haver pogut viure aquesta aventura amb tu de company.

Però, sense dubte, dir que aquest viatge no seria recordat sempre amb un somriure i alguna que altra llagrimeta si no fos per ells, el motor que mou aquest tren, els passatgers que es van guanyar la classe preferent en un obrir i tancar d’ulls i que m’han regalat, durant cada etapa del nostre trajecte moments únics i inoblidables per a mi.  A aquesta classe preferent del meu tren van pujar un total de 16 regals en forma de xiquets.

Sanchis, Adrià, Alex Juan, Oliver, Sanmillán, Joan, Serrallé, Muste, Isaac, Natxo, Cañete, Tortosa, Pau, Teo, Rafel, Manel, vos estime moltíssim, ho sabeu, a cadascú de vosaltres, junts i per separat, amb la vostra forma de ser de la que tant he après i tantes coses bones guarde i guardaré. Gràcies per deixar-me ser part de vosaltres, per regalar-me un trosset vostre i emportar-se, per sempre, una part de mi. Mai deixeu de comptar amb mi, Maricreu estarà ací per a tot el que necessiteu.

Ells són muntanyes de tonteries i bromes, hores de caps de setmana, dies d’excursions, i setmanes de tres campaments compartits. Són detalls, entrega i sinceritat, són repetir el meu nom en un minut més de cent vegades, són records a fotografies junts, són mirades que parlen soles. Ells són els que han aconseguit que els tres colors de la panyoleta tinguen sentit per a mi i que la paraula Juniors vaja sempre acompanyada d’un gran somriure.

Aquests últims anys han sigut com un viatge en tren. Hi ha moments. Hi ha persones. Hi ha records. I al final d’aquest trajecte no hem arribat a l’última parada com ens agradaria, ens han faltat moltes coses i molts moments que estic segura hagueren sigut de lo més especials, però jo no em quede amb això, perquè és sols una xicoteta part. Em quede amb totes les persones, llocs i moments acumulats durant aquests anys, perquè no hem acabat aquest viatge, però en el recorregut que hem fet ha sigut un dels millors viatges que he fet en la meua vida, i això no ho canvie per res.

Vos estime moltíssim a tots i cada una de les persones que heu format part d’aquest viatge tan especial per a mi, un trosset del meu cor ja és vostre per sempre.

“Hola, jo sóc Maria del grup Yamashima i lo millor de estos 5 anys ha sigut tot i lo pitjor res”. Açò no és un adéu, és un fins sempre.

SEMPRE UNITS!