La llama de Yamashima

Encare este full en blanc pensant que la meua etapa com a monitor junior ha sigut truncada per un bitxet que a principis de 2020 semblava que no anava a parar-nos. Poca il·lusió em queda després de veure que, quasi segur, un any i mig de vida junior s’esfuma i no tornarà. Entre ells, dos campaments i pràcticament dues falles, que es diu ben prompte. La por de veure com s’acaba Mascletà sense que hi haja un punt final com l’últim bona nit de la Vereda em menja per dins.

Veig que tot el que hem treballat Mery i jo pot desaparéixer perquè poc més podem fer que dissimular que tot està bé entre vídeo cridades amb els xiquets que acaben sempre amb un pinturillo que, compte, acabem sempre rient-se de tots i amb tots; però no és el que tocaria fer ara mateixa. Hauríem d’estar pensant en el vestuari del playback, mirant on estan els bitllets de la rifa que ens han pagat ja els pares i que no trobem, mirant si en el Mercadona hi ha una coca que servisca per a presentar al concurs de pastís, dormint 6 hores en tot el cap de setmana perquè ens hem quedat avançant les ales per al play-back i anar amb els ulls caiguts als barracons i adormir-se en missa en conseqüència, mirant si en el xino hi ha bosses de fem de tots els colors per al Rallye o omplint el Ford Ka de cartó per al barracó o qualsevol altra cosa que només passa als Juniors i que ningú de fora entén.

Amb tota esta tristor i ràbia, quan crec que he perdut l’última etapa de monitor, sempre pense amb tot el que hem aconseguit Mery i jo en tot este temps, que no és poc. Quan em ve el baixò, sempre pense amb el principi, l’inici de tot açò. La història de com dos monitors que apenes es coneixien d’anar al mateix institut formen una unió que aconsegueix atrapar a setze xiquets després de cinc anys.

Quan tota esta aventura va començar, un grup de vora cinquanta monitors, pràcticament sense conéixer-nos, ens vam plantar al soterrani sense cap idea de com cuidar un xiquet. Poc vam aprendre sobre açò la veritat. Encara que sempre diguem que els premonitors només fan que netejar en falles, que tampoc és mentida, per a mi va ser un temps que em va servir per a tindre una primera toma de contacte amb aquells que finalment formarien la meua família junior.

No va ser fins a Goys quan ens vam adonar que l’objectiu d’un monitor no era cuidar dels xiquets, sinó fer-se amics d’ells; construir una figura que es trobara entre el mestre i l’alumne, entre el germà i el cosí, entre el pare i el fill, etc. Eixa era la idea. Això és el que hem aconseguit en tres anys i mig, un vincle, la llama de Yamashima, com el barracó este de mala mort que vam fer en Nou Futur a última hora.

El primer dia, jo encara anava soles i amb el monyo desfet, em van repartir un full que posava “Xics Carmelo Ripoll A” o “B”, no recorde ara la veritat. Em vaig trobar amb un grup de xiquets que des del primer dia vaig sentir que em va elegir, no sé si eren les ganes de començar com a monitor o jo que sé que, però jo notava que eixos xiquets em tocaven a mi. Després de vàries setmanes la teoria es va complir. M’havia convertit en el monitor de Yamaguchi, un nom ben exòtic. Però l’equip no estava complet. Després d’unes falles on el “La, la, la” de Massiel va quedar marcat als nostres caps, l’equip es va completar. Torushima i Yamaguchi es fusionaven i donen lloc al fins ara Yamashima, un nom que quedava un poc més boniquet.

La veritat, semblava tot un repte ajuntar dos equips de xiquets, que no es coneixien de res i amb deu anys, on les rivalitats entre col·legis són la moda. Contra tot pronòstic, sembla que tot ha anat bé. Cinc anys després som el que som, un autèntic equip on les diferències entre nosaltres quasi no existeixen, i on, estic segur, han eixit amistats d’eixes que es queden per a tota la vida.

Tranqui Mery, no m’oblide de tu. Amb Torushima va vindre ella, la meua compi. A un xic com jo, seriós, que volia tindre controlat sempre als xiquets, que s’estressa de no res, que volia sempre que li feren cas a la primera, que bonegava prou, cridava, etc., li va vindre de sobte el seu antídot. Mira, no sé si dir-te antídot, amiga, germana o el que siga, només sé que gràcies a tu, Yamashima ha sigut el que és i jo soc com soc en part per tu. Tal vegada es pregunteu com és Mery. Jo tampoc sabria dir-vos-ho, la veritat.

Diria que la Mery, com diuen ara els moderns, és una tia de locos, que és la traducció a una expressió valenciana que no puc dir per ací. Bon rotllo, bogeries perquè sí, reflexions a l’estil de “Ye, si no volen fer-ho, pos au, no passa res!” o ensenyar-me bàsicament a mostrar realment com soc. Darrere de la Mery rotllera i bogeta que veu tot el món, hi ha una Mery que demana abraçades només quan et mira, hi ha una Mery que plora amb tu perquè les coses no eixien com pensàvem, hi ha una Mery que et pregunta dia sí i dia també si estàs bé o et diu “Eh, que si fa falta vés-te’n a dormir i jo faig la reunió”, encara que ella estiga pitjor que tu. En fi, que hi ha una Mery per a tot. Mil gràcies per ser tu. Et vull una autèntica burrà.

Tampoc puc oblidar-me de Peri i Julia, que, encara que van  estar a penes mig any amb nosaltres, van deixar també el seu granet d’arena en aquest equip. Mil gràcies també a vosaltres per aguantar-nos mig anyet i comprovar que, realment, podríeu haver continuat esta aventura amb nosaltres si haguéreu volgut. Això és l’únic que lamente. Espere que vosaltres gaudireu d’este temps igual que jo.

Però res s’entén d’esta història sense els autèntics protagonistes, els nostres xiquets. Crec que no hi ha cap amb que no haja rigut. Així, per damunt, recorde quan Adrià tirava tots els gots d’aigua del campament, quan Joan en els dinars de falles al pati s’acabava el seu entrepà i veia si arrepapava alguna cosa dels altres, quan Pau diu algun comentari quan estem seriosos i ens riguem tots, quan Cañete es va veure vestit de Jane a l’espill de ma casa, etc. Podria dir mil coses de cada xiquet. Igual que tots m’han fet riure, també tots m’han fet enfadar-me, però és normal, tots hem sigut xiquets i ens agrada picar al monitor. Jo, com a educador, també els he picat més d’una vegada. Són coses que un mestre o uns pares no podrien fer, un monitor dels juniors sí. Són les llicències que s’aconsegueixen a Sant Josep.

L’altre dia, en una vídeo cridada d’estes de pinturillo, quan intentava fer alguna cosa d’una reunió, Tortosa em va dir: “Es que Miguel, hem perdut el costum de les reunions, així és impossible centrar-se”. I tenia tota la raó, esta pandèmia ens ha llevat els temps d’equip i les reunions, eixos moments en què, a banda de la reunió, parlàvem de totes les inquietuds dels xiquets, inclús de les de Maria i meues. Que un grup de xiquets de 12 o 13 anys et parle de la mort, de la tristesa, de les amistats, de les males influències o, inclús, de la sexualitat, vol dir que Mery i jo hem fet alguna cosa bé. Ara sé, que quan esta aventura s’acabe, encara que hi haja mesos que no sàpia d’ells, sé que tinc un vincle.

Gràcies Adrià, Muste, Dani, Cañete, Pau, Manel, Serrallé, Rafel, Natxo, Tortosa, Sanmillán, Isaac, Joan, Àlex Juan, Oliver i Teo per compartir esta aventura. Podria dir que açò no s’acaba, que seguirem en contacte i farem dinars i alguna acampada, però no s’enganyem, esta etapa s’acaba i no, no ens separarem perquè “la llama de Yamashima” ja està dins dels nostres corets i sabem que estarem ja en contacte per sempre. Però no puc mentir-vos que serà diferent, que els temps d’equip s’acaben i els moments juniors també. Ara, ja sou un poquet més personetes que quan vau entrar amb nou anys. No oblideu mai al vostre monitor, vos vull molt Yamashima.

No tenia pensat dedicar unes paraules a cada xiquet, però m’he parat a pensar, i tinc suficients records i moments per a dedicar-vos-les.

Adrià, un xic que per fora aparenta ser un fanfarronet, i que després de cinc anys m’he adonat que no hi ha persona més sincera que ell. Gràcies per la teua honestedat i pels pantalons que em vas banyar deu voltes al campament quan tiraves els gots. Muste, t’agrada destacar, però hem aprés junts dues coses. Jo a escoltar-te més i tu a demanar-me consell. Gràcies per aguantar els meus sermons com si fóra el nostre Senyor. Dani, si els juniors feren una gala de premis, tu t’enduries el  de “Tros de pa”, encara que tens les teues coses, eres el que més ha parlat en les reunions per solucionar els problemes de l’equip. Gràcies per tindre un cor tan gran amagat en eixe cosset xicotet. Cañete, podria destacar mil coses de tu, però el teu raonament i el teu humor en temps necessaris ha donat vida a l’equip. Gràcies per recordar-me als campaments amb un “Ostras Miguel, no has dormit molt no? Estàs de mal hòstia!” que a les nits no dormia molt bé.

Pau, si a Dani li donava el premi al “Tros de pa”, a tu te’l donava el de “Persona més random que he conegut”. Encara que és un nom massa llarg per a un premi, saps massa que els teus raonaments en els temps d’equip són de 10. Gràcies per ensenyar-me a veure les coses que passen d’altra manera. Manel, el compi trueno de Pau. Si haguera de quedar-me amb alguna cosa de tu, seria la teua serietat. No t’espantes, és una cosa molt bona, ja que quan tocava donar-li serietat a un assumpte, tu li la donaves. Gràcies per contar les coses com són sempre. Serrallé, mi compi otaku. Tienes el corazón más fuerte de todo el equipo, eres el más luchador de todos nosotros. Aunque a veces creas que no estàs bien, eres lo suficientemente inteligente para salir adelante. Gracias por buscarme y pedirme ayuda cuando más lo necesitabas. Rafel, el bon rotllo personificat. Em recordes a Mery però versió xiquet. Et fas amic de tot el món i qualsevol que està amb tu s’ho passa bé. Gràcies per tindre sempre les millors idees per a tot.

Natxo, eres el tio més masero que he conegut mai. Sempre tens ganes de passar-ho bé i, jo no sé què fas, que sempre estàs content. El costat bo d’açò és que transmetes eixa felicitat. El dia que et veja trist “The end is near”. Gràcies per eixe “Ye Miguel, com estàs”, de tots els dies que et veia. Tortosa, igual m’enganye, però jo crec que eres el pare de tots, el més madur. El teu cap ha crescut més de pressa que el dels altres. Tens una capacitat per a veure les coses com un adult que no té ningú. Gràcies per dir-me que una cosa era avorrida quan de veritat ho era. Sanmillán, el meu pixixi. Aquell que en Goys i Eslabó clavava gols del mig de camp i ens tornava a tots bojos. Però això no té importància. Sembles tímid, però quan agafes confiança, eres el més loquet de tots. Gràcies per ensenyar-me que tranquil·litat i bogeria són adjectius totalment compatibles. Isaac, el músic. Eres el que més vol jugar, córrer i, si hi ha alguna cosa que es pot fer, doncs es fa i punt. Eres insegur per naturalesa, però has aprés a transformar això en una virtut. Gràcies per menjar-te eixa tomaca tan bona del campament.

Joan, amb tu he aprés que no tot és com pensem que és. Deixar de lluitar és una cosa que no va amb tu. He rigut com mai perquè m’has ensenyat a veure la vida d’altra manera A persistència no et guanya ningú. Gràcies per ensenyar-me que el teu apetit no té límits, sempre hi ha un huequet per a un plat de macarrons més. Àlex Juan, amb el temps has canviat. Eres d’eixos que, encara que no està en primer pla, et mous entre tots els membres de l’equip xarrant amb tots i sembrant bon rotllo. Gràcies per no llevar-te mai de la cara eixe somriure que amb els pas dels anys ha augmentat. Oliver, eres el més dolç de tots. Jo no t’he vist mai enfadat i, si ho has estat, ho has dit tot sempre tan bé que semblava que no ho estaves. Sempre has ajudat als membres de l’equip que ho necessitàvem. Eres el més solidari. Gràcies per haver fet les feines que ningú vol fer i haver tingut la iniciativa. Teo, eres el més graciós. El que fa les bromes més dures, però també el primer que demana perdó. Has aprés a veure que no sempre es pot fer allò que et dóna la gana. Gràcies per haver confiat des del primer dia en mi, quan et vas presentar el dia d’anar al campament sense haver coincidit abans, amb el cap rapat i una vergonya que t’eixia per les orelles.

Xiquets, igual no he encertat tot el que he dit o penseu que no tinc raó; però no es quedeu amb això perquè no puc plasmar en dues línies el que en cinc anys m’heu transmés. Només vos demane una cosa, quan tot açò acabe, no oblideu mai al vostre monitor. Sé que vos he dit mil vegades quan no es portaveu bé que Maria i jo sacrificàvem temps i renunciàvem a mil plans amb els nostres amics per vosaltres. El que no vos hem dit mai, és que ha sigut el temps millor invertit del món. Vos vull molt Yamashima.