Totes per a una i una per a totes

Pensar que d’alguna manera seràs el referent d’unes xiquetes durant cinc anys, o inclús més, imposa, no anem a mentir, però les vivències que queden guardades per sempre dins nostre és un sentiment inigualable i una de les millors coses que, amb certesa diguem, ens passaran mai a la nostra vida.

Volem que quede escrita la nostra admiració mútua per cada un dels moments viscuts juntes, de la mà. I resumim tot allò que sentim en un gran gràcies. Gràcies Paula, gràcies Ainhoa. No s’imaginàvem altra forma de ser monitores que no fóra juntes, i així va ser, hem anat juntes de la mà durant cinc anys, hem sigut la millor companya de viatge l’una per a l’altra. Quan una estava bloquejada, l’altra tenia la resposta, quan una tenia el cap en el cel, l’altra tenia els peus a la terra, hem fet un tàndem perfecte.

I ara, la millor part és dir “GRÀCIES KOBE”, mil gràcies a cada una de les xiquetes que ha cavat un lloc al nostre cor, amb les rialles, caigudes, llàgrimes, secrets, confidències, més rialles… gràcies Marina, Martina, Inés, Marina, Neus, Laila, Empar, María, Paula, Jimena, Olalla, Claudia, Lucía i Cristina.

Encara recordem eixe día en el que la ruleta ens va fer coincidir amb vosaltres, unes xiquetes molt menudetes, amb ganes de passar-ho en gran, unes xiquetes que brillaven de l’alegria que mostraven als ulls, i feien riure a qualsevol amb les seues historietes. Dotze xiquetes que pareixien ninetes, però que tenien energia com cent, amb ganes de menjar-se el món i de descobrir-lo a través de nosaltres.

Eixe dia, vam saber que prompte obririeu un paper on descobrireu que seriem un equip per 5 anys, i vinguereu correguent a buscar a ixes dos vaqueres que s’amagaven per el pati. Realment, un dels moments més emotius a recordar.

Elles, unes xiquetes especials, amb cada una una historia a contar, però generalment sempre a una, i encara que ara amb uns centímetres més altes, per a

nosaltres sempre seran les xiquetes que mai volien sentar-se en el piso perquè anaven a embrutar-se la falda, les que sempre tenien amors i desamors, i sobretot les imparables, ja que era quasi impossible parar-les darrere d’un berenar dolç. Aquestes sempre seran les xiquetes que ens van introduir en les seues vides, les xiquetes que van tindre fe en nosaltres dos i es van obrir a nosaltres per a compartir les seues inquietuds.

Sense cap dubte, la sensació més satisfactòria com a monitores, a banda de traure endavant activitats, ha sigut veure com unes xiquetes de nou anys creixen amb nosaltres, apliquen els valors que intentem transmetre’ls i deixen que formem part de la seua educació, cosa que no és tasca fàcil.

Per altra banda, i no menys important, hem de dir que ser monitora es un viatge preciós, i res del que hem fet haguera sigut possible sense els nostres àngels de la guarda: Javi, Manolo i Sol. Gràcies per posar el camí tan fàcil malgrat les dificultats, gràcies per ajudar-nos a construir el grup que som a dia de hui, un grup no sols de monitors, sino d’amics i amigues on poder refugiar-se, on es respira un aire de complicitat i companyerisme que és difícil trobar en altres llocs. Hem sigut una gran familia que s’ha reinventat a cada activitat que hem fet, hem fet coses meravelloses, hem tret el nostre costat més divertit i hem perdut la vergonya per a fer teatres en els campaments i transmetre als xiquets els valors que també ens van formar a nosaltres en el seu dia. S’hem deixat la pell preparant un PlayBack, un espectacle i un Rallye, per no parlar de les poques hores que dormim en els campaments assegurant-se que estava tot llest per al dia següent.

En el moment en el que es vam convertir en monitors vam madurar per a poder dur un grup de xiquets o xiquetes sense perdre els nervis, però al mateix temps i gràcies a ells també vam tornar a la nostra infantesa i a veure el món amb els seus ulls.

(Paula) A dia de hui no m’imagine la meua vida sense haver passat pels Juniors de Sant Josep, tant com a xiqueta com a monitora. Gran part dels moments més emotius i intensos de la meua vida van sorgir entre les parets de Sant Josep, per tant, una part de mi sempre estarà allí, on hem passat tant de temps de les nostres vides, i totes les persones que han estat al meu costat per a recolzar-me durant tots aquests anys com a Junior estaran al meu cor. Així que jo no tinc, i estic segura que mai tindré les paraules suficients per agrair tot el que els Juniors m’han donat.

(Ainhoa) Mai haguera imaginat tindre el cor dividit en tantes parts iguals, plenes de manera total cada dissabte, o cada dia d’un campament/acampada inigualable. És per això que el pensar que una barrera amb nom seguit de Corona ens haja separat del que ens envoltava de felicitat resulta molt més molt dur. Però em senc orgullosa de lo construït amb el temps que hem tingut, sempre envoltada de xiquets i xiquetes que riuen a cada pas.

Gràcies a tots els nomenats per formar part de les nostres vides i transmetre la certesa de no anar-se’n mai.