No esperavem que fora així

No seria just per a totes aquelles persones a les que la pandèmia els ha llevat molt més que “moments”, que donarem més importància a tot el que ens ha tocat renunciar com a Juniors o, fins i tot, a nivell personal de cadascú. Ni molt menys eixa és la meua intenció, és evident que hi ha pèrdues molt més doloroses i irreparables.

Fa ara un any d’aquells últims instants on tot rodava a una velocitat increïble, on a penes podíem detindre’ns uns segons a assaborir tot allò que vivíem perquè el ritme frenètic d’aquelles setmanes de falles ens tenia segrestats.

El patí de Sant Josep ple de gent gaudint del bunyols de les nostres cuineres i de les llepolies de la polera, xiquets i xiquetes de totes les edats jugant a la Kermesse, aquells nervis per ultimar els preparatius del Rally, aconseguir llenya per a la paella, cavil·lant el que seria el Play-Back la propera setmana. Fins que de sobte… tot es para.

No esperàvem que aquella foto casual a l’escalinata del pati fora, probablement, la última o de les últimes fotos de grup que ens podríem fer. Una foto en la que, quan la veig ara, el  primer que destaca és el somriure de les persones que apareixen. Aquelles persones que estaven fent un esforç increïble al llarg d’eixes falles i que anava millorant el seu treball en equip setmana a setmana.

Un grup il·lusionat amb els mesos que tenia per davant. Amb unes falles, les últimes, molt més que especials; amb una última acampada de grup que ens llevara l’espineta d’aquella inicial a Bocairent; una Promesa Junior on comprometre’s a seguir, més enllà d’aquesta etapa Junior, l’estil de vida de Jesús; i sobretot, 10 dies a la Vereda que culminaren d’una manera immillorable aquest camí de 5 anys.

Com m’agradaria tornar a aquell instant on tot es va parar, on remugaveu per a poder anar a casa, per tornar a escoltar “som altra vegada els últims en eixir del pati, VA!”, per que tornareu a bufar quan vos donava la tabarra, perquè em portareu de nou al “borde” de la desesperació, i per poder-vos donar aquella abraçada que em vaig quedar amb ganes de donar. Ens queden encara algunes poques històries que contar i segur que prompte o tard ho farem. Perquè en agost no sen vau anar i perquè mai ho fareu.

Després d’un any tinc la sensació de que la història es repeteix, de que un nou grup de Mascletà torna a perdre l’oportunitat de poder viure el seu final d’etapa. Desitge amb totes les meues forces i de tot cor que no siga així. Aprofitem l’avantatge que tenim aquest any per intentar evitar-ho al màxim.

És evident que la situació, en general, no és la mateixa que un any enrere, que és molt probable que en algun moment pugam reprendre la nostra activitat com ho hem fet des de l’inici de curs, amb totes les mesures de seguretat, però poder tornar a retrobar-se. Doncs bé, eixa és la nostra oportunitat i ni podem ni devem deixar-la passar. Cal que ens adaptem a la situació actual per tal de donar-li la volta en tot el que pugam. I sabem que sou capaços.

Ho sabem perquè des del primer moment en el que ens vam conèixer heu sabut sobreposar-se a situacions que no us eren còmodes. Recordeu aquella acampada en El Perú? Eixe sentiment de companyerisme que teníeu per ajudar-vos entre vosaltres i als que encara estaven per aplegar, eixes ganes de no baixar els braços i de ficar totes les forces per aplegar al vostre objectiu i eixa il·lusió per tot. Ara més que mai l’heu de tindre el més a la mà possible, aquests mesos que venen per davant són l’última oportunitat que tindreu per a fer-ho.

És moment d’agafar tot el que heu aprés dels demés i el que heu ensenyat vosaltres als demés, que reprengueu tota la vostra il·lusió, que, com diu una persona a la que estimeu molt, carregueu les Duracell, que recupereu de la vostra memòria tot allò que vos va fer agafar aquest camí fa 5 anys i tot el que heu anat guanyant i vos ha acompanyat al llarg del viatge. Que us valga per a transmetre als vostres equips, que ací no ha acabat res si nosaltres no volem que acabe. Que aquest final, quan aplegue, escriurem nosaltres com serà. Que ja ens ha llevat prou tota aquesta situació i que en les nostres mans està el dir fins ací.

Una vegada apleguem a eixe moment sols em quedarà una cosa per dir-vos. Gràcies! Per tot el treball fet amb els vostres equips, que han anat creixent i madurant al vostre costat al llarg de 5 anys. Per la vostra autoexigència, constància i implicació amb cada activitat que heu portat endavant tot aquest temps. Per, sense adonar-vos, fer les coses tant fàcils a qui us acompanyava. Per comprendre amb eixa paciència que us intentaria ficar dels nervis cada vegada que tinguera l’opotunitat. Per tots els moments compartits, els bons i els menys bons, no llevaria cap d’ells. Per ser persones que us heu convertit, amb el pas d’aquests anys, en una part molt important del que per a mi suposa tota aquesta aventura Junior. Sincerament, en aquell primer moment no esperava que anava a ser així.